Wajdi Mouawad s’ha convertit en tot un habitual de la nostra cartellera des de que fa cinc anys es va estrenar la versió catalana d’aquesta mateixa obra, la qual va ser un indiscutible èxit de crítica i públic. Ara, ens arriba una nova posada en escena procedent de Madrid, sent difícil treure’ns del cap aquest muntatge que vam veure fa pocs anys i que de forma majoritària ens va sacsejar. Així, el major problema d’aquesta versió no resideix en el propi muntatge, sinó en les pròpies expectatives que portem al tenir tan present l’anterior. Naturalment, jo vaig anar amb aquesta inevitable idea al cap, però us puc dir que vaig sortir encantat de la sala i que em va semblar un excel·lent muntatge. Així doncs, el millor és no fer comparacions, ja que són dos muntatges diferents que resulten excel·lents per si sols, els quals traslladen perfectament al públic l’obra de Mouawad. Per mi, val la pena anar-hi, s’hagi vist o no l’anterior.
Un cop dit això, cal dir que el muntatge que podem veure al Teatre Goya té una factura impecable, amb una direcció i uns actors que donen consistència al text. Així, tot resulta fluït i, alhora, s’enlluernen els grans moments dramàtics, contant a més amb una escenografia funcional i efectiva. Sens dubte, es tracta d’un muntatge en el que tot funciona, aconseguint entretenir, emocionar, sorprendre i fer pensar a l’espectador.