Wajdi Mouawad és ja un autor de capçalera per a molts directors de casa nostra, i la veritat és que tot i els seus excessos i la repetició d’algunes fórmules s’ha convertit en un referent a platees de mig món. El primer cop que vaig sentir a parlar d’ell va ser quan va presentar la seva tetralogia La sang de les promeses al Festival d’Avinyó, causant una commoció poc freqüent. Temps després vaig poder gaudir d’una part d’aquella tetralogia, concretament d’Incendis, en la interessant versió cinematogràfica de Denis Villeneuve. I ja per fi en el 2012 va arribar al Romea de la mà de La Perla 29, aconseguint de nou un èxit clamorós i merescut.
Una de les principals virtuts d’aquesta obra és l’habilitat que té a l’hora de barrejar política, denúncia i melodrama. Poques vegades ha aconseguit Mouawad que casessin tan bé els tres eixos de la seva dramatúrgia, fins al punt que algú parlava en el seu moment de ressons shakespearians. A la versió d’Oriol Broggi aquests ressons augmenten amb una escenografia simple però molt tel·lúrica, amb uns efectes sonors molt encertats i amb un treball interpretatiu d’alt nivell. En aquest sentit, destaca la parella formada per dos primer espases del nostre teatre, Clara Segura i Julio Manrique, molt ben secundats per Màrcia Cisteró, que gràcies al seu personatge a Incendis es va convertir en una de les grans revelacions d’aquesta companyia. Una companyia que Broggi cuina a foc lent en els fogons de la Biblioteca de Catalunya i que amb pocs anys ha aconseguit una legió de seguidors.