Hi ha muntatges bons i muntatges que no tant… i després hi ha uns altres que, més que muntatges, són un esdeveniment. El fenomen d’Incendis va començar l’any 2012, quan Oriol Broggi la va portar al Teatre Romea, donant a conèixer un autor que, després, s’ha acabat convertint en un dels referents més importants de la dramatúrgia internacional: Wadji Mouawad. Curiosament, les propostes que, posteriorment, hem pogut veure a la nostra ciutat tant de Mouawad (Litoral, Cels o Seuls) com de Broggi (L’orfe del clan dels Zhao) han repetit, d’una manera o d’una altra, elements ja presents a Incendis i que mai han funcionat de forma tan perfecta. I és que l’espectacle protagonitzat per Clara Segura i Julio Manrique és un exemple únic de comunió entre estructura i contingut, autor, director i actors. Resulta increïble com una obra de més de tres hores de durada és capaç d’aguantar en tot moment el ritme, la intensitat, l’emoció i l’interès, la qual cosa demostra que ens trobem davant d’un treball excepcional. Però la millor virtut d’aquest drama modern sobre l’horror de la guerra, amb ressons de Shakespeare i d’algunes tragèdies gregues, és saber combinar, amb naturalitat, una vessant més política amb una altra d’universal; un nivell íntim dels personatges amb unes ramificacions que connecten la història amb gairebé tots els nivells de l’existència humana. El seu argument està tan viu que, més que avançar, sembla que bategui, al ritme dels intel·ligents efectes sonors de Broggi, tan característics i efectius que ja han creat escola. En resum, i per dir-ho amb una expressió més tòpica: Incendis és una obra que, senzillament, s’ha de veure perquè, amb els anys, tots la recordarem i seguirem parlant d’ella.
Enllaç copiat!