Infàmia és teatre dins del teatre, però també és una obra que parla de la il·lusió, de com és de fàcil perdre-la o retrobar-la en un no res. I sense il·lusió, ni veritat, ni sinceritat amb un mateix… no es pot fer teatre. Aquesta és la conclusió de Pere Riera, que tot i no ser nova ni original està embolcallada per un text molt ben escrit, que s’ajusta com un guant als quatre actors protagonistes. L’autor tria molt bé les paraules, dialoga com pocs autors ho fan en aquest país i estructura tan bé els seus textos que no saps mai si hi falta o hi sobra res. T’arrossega amb ell fins al final i no et fa perdre l’atenció ni l’interès, a l’igual que passava amb l’emocionant però tramposa Barcelona. Aquí, en canvi, hi veig sinceritat pels quatre cantons i penso que no només la veurem a casa nostra, sinó que és un text de lluïment perfectament exportable. I si no, temps al temps…
La direcció és d’una delicadesa absoluta i d’una gran precisió. Un so, una petita cançó, unes escenes de Hamlet que dialoguen amb el text original de Riera i sobretot una posada en escena simple, però plena de detalls i una simbologia molt calculada. En aquest sentit, el vestuari no és casual i moments com el d’Ofèlia ofegant-se en un mirall són d’una estranya i enigmàtica bellesa. Crec que hi ha molt d’amor en el projecte i moltes vivències personals amagades darrera dels personatges i de la història. No sabrem mai a qui corresponen, perquè segurament pertanyen a tots aquells que dediquen la seva vida al noble art d’actuar…
Pel que fa a les interpretacions, crec que val la pena dir que Anna Moliner ja no és una promesa, sinó una actriu que s’enfronta amb el que faci falta i sempre cau de peu. Francesc Ferrer l’acompanya molt bé en el seu paper de l’actor televisiu sense talent, però tampoc ens podem enganyar… la funció és de Vilarasau i de Boixaderas. Són dos gats vells que aprofiten al màxim dos personatges que arriben molt de tant en tant… L’energia i la ironia d’ell contrasten amb els silencis d’ella, que segurament són el millor de la funció. Veure a Emma Vilarasau aguantar un monòleg de Hamlet que no la convenç -a l’estil d’alguna professora de l’Institut del Teatre que segurament imita inconfessablement- és un dels petits plaers que he tingut últimament en teatre. Tot un èxit.