Vaig amb les expectatives molt altes i amb gran curiositat de veure aquesta adaptació de “La Infanticida”, primer monòleg de l’escriptora Víctor Català (Caterina Albert), que Marc Rosich i Clara Peya han convertit en un monòleg operístic amb música electrònica.
Ha estat un encàrrec de l’actriu Neus Pàmies, protagonista principal d’aquest monòleg interior. L’acompanya a escena el músic i compositor Gerard Marsal, especialista en la composició i producció de música electrònica.
“La Infanticida” va ser escrita el 1898, però no es va estrenar fins seixanta anys després, degut al seu text, considerat en aquell moment, incòmoda davant d’una societat repressora dominada per els homes, on la veu de les dones era lluny de ser escoltada.
Caterina Albert va donar veu a una dona trencant amb tot el que no li era permès en aquell moment. Amb la Nela, protagonista de “La Infanticida”, va mostrar que les dones també tenim desitjos, transgredint amb el seu comportament afectiu, totes les normes socials i morals establertes.
Un contingut que en ple 2020 segueix vigent, perquè encara avui en dia seguim lluitant per la igualtat entre les persones. És cert que en aquests últims anys són moltes les obres que donen veu a les dones, però encara ens queda molt camí a recorre.
Però tornant a l’obra. Primer de tot, dir-vos que m’ha encantat!!! La meva puntuació ha estat la màxima per la magnífica feina d’equip que hi ha al darrera d’aquest muntatge.
Segon, felicitat al director d’aquesta joia, Marc Angelet, que ha fet que tot rutllés a la perfecció.
I Tercer…Si us plau, volem més col·laboracions entre en Marc Rosich i la Clara Peya !!!
Marc Rosich ha aprofitat el contingut rítmic i musical del text de l’autora (decasíl·labs) per convertir-lo en un espectacle en el que es barregen parts melòdiques talment estructurades com si es tractés d’un musical, amb fragments recitatius i prosa musicada.
La composició musical és de la Clara Peya. El paper de la música en aquest muntatge és del tot important. La música expressa l’estat emocional de la protagonista, situa els fets en un moment immediat i permet il·lustrar el món oníric de la protagonista. Per a tot això s’ha utilitzat una música més contemporània. Música electrònica, repeticions sonores i la utilització de distorsions i loops construïts amb la poròpia veu de l’actri. Fan total de la Peya!!!
Sonen 10 temes. Alguns en forma de leitmotiv en la que, determinades melodies, simbolitzen a un personatge (el pare), una idea o un sentiment; per a altres temes s’ha utilitzat les lletres del própi text, o simplement repeticions de motius melòdics. El tema amb el que comença i acaba l’obra és una autèntica meravella.
L’adaptació del text ha estat tant a nivell temporal, com el lloc on passa l’acció. Els fets els situa el 9 de maig de 1968. La posada en escena de Laura Clos “Closca” situa l’acció dins una sala d’interrogatoris. Una paret enrajolada, una taula, una gravadora, fotografies i alguns documents formen part de l’escenografia. La veu distorsionada de la protagonista, que escoltem els espectadors, ens acaba de dona la sensació d’estar veient a una persona retinguda rere el vidre opac d’una sala d’interrogatoris.
La història dels fets ens arriba a través del relat de la protagonista mitjançant el recurs del flashback.
Brutal la interpretació de l’actriu Neus Pàmies. Brutal pel que fa a la diversitat emocional del seu personatge, brutal en el ritme interpretatiu, en el treball de la mirada, en com treballa el moviment corporal, en l’afinació i to vocal. Brutal en la transformació del personatge. Neus Pàmies ens mostra a una dona enamorada, plena de desig, il·lusionada, esperançada, desesperada, valenta, apassionada, espantada, atordida, turmentada. I brutal per la capacitat d’haver sabut transmetre una de les principals voluntats de l’autora, mostrar-nos a la Nela no com un ésser pervers, sinó com una dona desesperada.
Suposo que no cal dir-vos que m’ha encantat i que us recomano que hi aneu.