Monòleg dramàtic escrit per Catarina Albert amb el pseudònim de Víctor Català al 1898.
La recepció pública de Víctor Català a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona es va celebrar al 1923. Va començar a ser Catarina Albert. Descobrim en aquell discurs la participació de Víctor Català en el moviment artístic realista mundial a la segona mitat del segle XIX “ … al fons del caràcter de la gent d’avui, en sos trets físics i en ses preocupacions morals, en sos gestos i en ses habituds, en ses coses bones i en ses coses dolentes”. Tot i que la seva intenció no era mostrar els aspectes més tristos de la societat rural en la que vivia, el pessimisme que impregna les seves obres no és més que la participació del moviment cultural vigent. En el cas de la realitat rural, mai es mostrà bucòlica. Refusava els dogmes de les escoles literàries i es va submergir en la vida tal com era, dolça i amarga, clara i ombrívola. Com va dir Stendhal (representant dels realisme a França): “una novel·la és un mirall que hom passeja vora un camí. Ara reflecteix als vostres ulls el blau del cel, ara el fang del camí”. Em sorprèn però, que Caterina Albert no estigui prou representada als llibres de text sobre el realisme català com ho són Narcís Oller, Angel Guimerà o Marià Vayreda.
Marc Rosich no podia haver triat millor text. Un text d’una dona que va viure sota un patriarcat implacable que va haver d’escriure amagada rere un nom d’home, en un món d’homes i en un ambient on els homes no havien de dissimular la seva auto imposada superioritat.
El text de Catarina Albert té tanta força dramàtica que la seva lectura ens commou profundament. Creia que no es podria afegir més força al text però sí. La música electrònica de Clara Peya, inquietant en alguns moments, tendra i emotiva en alguns altres no podia ser més encertada per fer un crit a la llibertat de la dona i per destruir un mite que encara és vigent avui dia, l’instint de maternitat.
Neus Pàmies és la Nela. Ella recita, canta i porta la seva angoixa als límits més allunyats de la follia i desesperació. L’embaràs real de la Pàmies dona més autenticitat a la situació i l’acosta al text i al públic que la va aclamar emocionat.