Acostumem a predre la noció del temps quan difuminem el seu propi significat, quan no el valorem com el que és i ens perdem en algun món llunyà i remot de la nostra ment, quan imaginem i vivim la realitat moment a moment, absorts en ella mateixa. És difícil oblidar com passa el temps. Avui dia sembla impossible. Però l’equip de Projecte Ingenu tenen coses a dir-nos. O més aviat coses per mostrar-nos.
Comença la representació i, lentament, com cuinat a “foc lent”, el temps es consumeix i s’esvaeix, viatjem a un món de clarobscurs, un lloc humit. Una mena d’infern ple de tantes figures, símbols, metàfores i imatges poètiques que el temps ja no és temps. Un estany que és un oceà; una discoteca y un cementiri; un cúmul de núvols que ens fa sentir-nos com un caminant sobre el mar de núvols. Un bell infern que resulta temptador per a quedar-nos-hi.
En aquesta adaptació contemporània del Faust de Goethe, Projecte Ingenu ens presenta una versió lliure del clàssic. No tenen cap mena de pressa per portar-nos cap a on ells volen. És potser per aquest motiu que caiem lentament a dins del seu imaginari, i potser per això mateix aconsegueixen que ens perdem al món llunyà que volen compartir amb nosaltres i que ens fan viure moment per moment.
Al nostre dia a dia és difícil perdre el temps de vista. Tant de bo la vida fos plena de fets tan suggerents (o tant de bo que poguéssim veure’ls més sovint) com suggerent és aquest inFaust, amb el seu Mefistòfil sempre tan a prop de la seva orella.