Inferno és en realitat el paradís de Felipe Cabezas. Durant 1 hora i quart l’actor ens explica un monòleg farcit de colors a través Tristano Martinelli i la seva màscara d’Arlecchino. Per davant nostre hi veiem passar la guerra, l’èxit, la mort, la desesperació i sobretot les ganes de viure d’una companyia de teatre del segle XVI.
Crec que ens trobem davant d’una obra que si t’enganxa et mantindrà atrapat tota l’estona. Gaudiràs dels personatges, de la pantomima, de com es creen espais només amb la mirada o la il·luminació justa i d’un munt de detalls i refinaments que et fan platejar-te tornar a veure l’obra per reviure de nou l’experiència. Ara bé, entenc que si no entres de bon principi dins del món que et proposa et serà difícil fer-ho més tard ja que tota l’obra és un desplegament dels mateixos recursos i la història, per entretinguda que sigui, és força previsible i no té prou força per si mateixa.
Jo us recomano anar a veure-la. Sincerament. Us pot agradar o no però us asseguro que veureu un bon treball d’actor fent cosetes aparentment senzilles però d’una gran dificultat.