Sortir de la sala amb la sensació interna que el miracle encara és possible. Que encara n’hi ha, d’actors. I que tècnica, ofici i sang són al servei d’aquesta caixa provocadora i onírica que és l’escena. Felipe Cabezas es riu del personatge, de l’ofici i del públic a través de la vida i glòria d’un saltimbanqui famós: Tristano Martinelli.
Creador de l’emblemàtic personatge d’Arlecchino al París del Cinquecento, la trajectòria de Martinelli és un exemple paradigmàtic de les llums i ombres que solquen la vida dels actors, tant a l’Europa tardorenaixentista com al món contemporani (les ganivetades de Felipe Cabezas a l’escena actual són delicioses; i molt agraïdes, atès l’autobombo oficialista). Les coses semblen no haver canviat gaire; potser són coses de l’ofici. Vés a saber. La crítica àcida i bufonesca de Felipe Cabezas deixa aquesta reflexió i moltes d’altres.
Inferno és fresca, irreverent i digna de la comèdia de l’art. L’actor es desdobla en una desena llarga de personatges al llarg de l’obra i és capaç de mantenir la tensió fins al final amb els recursos propis: veu, moviment, pantomima i màscara. És increïble com es transforma d’un personatge a un altre! A més hi ha la tendència de Cabezas a sortir-se del text i trencar la identificació del públic amb l’obra. Marca de la casa o de la direcció de Berty Tovías; el cert és que s’agraeix i arrela bé en la bufonada; una bufonada accessible a tots els públics, i que no arriba a ser criminal tot i el potencial del treball (tria artística, suposem).
1r Premi de Teatre Pepe Rubianes 2013, Inferno és una obra digna d’aquest llinatge actoral i còmic. Mala bèstia, animal dels inferns i monstre de l’escena. Felipe Cabezas té fusta i foc diabòlic. Elogis dignes d’un bon còmic i no de succedanis. Si el teatre (l’infern) és el reflex fidedigne del nostre món, no haurà de ser l’actor un digne diable? “Acollim els còmics com es mereixen. Que rebin el millor tracte, atès que són el resum i la crònica del present”. Que segueixi cremant aquest infern de la Sala Fènix!