L’èxit d’Ovelles no només tornarà en breu als escenaris sinó que, de la mà dels seus autors, Yago Alonso i Carmen Marfà, ho fa ara d’alguna manera, amb temes comuns com els aspectes més “mundans” lligats a la mort més enllà del dol, en aquell cas les herències enverinades i ara, els rituals i costos associats als funerals, enterrament… Amb humor un punt absurd, exagerat però tendre i que et va portant sense adonar-te’n per situacions cada cop més rocambolesques però que t’ho semblen només de vegades. La comparació és inevitable amb Ovelles. Jo em quedo amb la primera, potser perquè les interpretacions em van semblar més cohesionades. Un “pobre” home lluita contra tot el sistema per no perdre la dignitat que li queda reflectida en aquest cas en dir adéu al pare. Homenatge o acte d’autoafirmació? Hi ha pitjor fracàs que no poder enterrar un pare?
Un tema ben dramàtic, més present del que pensem. Quant costa morir-se? O més ben dit, quant costa acomiadar un mort? Fallem a qui ens ha deixat si no fem un comiat “com cal”? A més del drama, el daltabaix econòmic que pot comportar quan amb prou feines arribes a fi de mes. És un drama veritable que podria ser digne d’una pel·lícula neorealista italiana en blanc i negre, però aquí, per sort, s’encara amb humor, negre, però humor al cap i a la fi. Denúncia, certament, però també recordatori que quan un marxa l’important no és la cerimònia, que ens l’hem autoimposat, sinó el record. I sense arribar a les estrafolàries solucions que busca aquesta família, està a les nostres mans evitar confondre honorar amb malbaratar recursos.
El millor: la dignitat del perdedor que encarna Eduard Buch, que de forma subtil es va transformant en el pare absent. I Teresa Vallicrosa, divertida amb aquell posat sever que tan li escau.