Ara fa cinc anys que, amb Ricard de 3r, molts vam descobrir a Quim Àvila com a jove gran promesa de la interpretació. Passat aquest temps, els muntatges de la Kompanyia del Lliure, un bon grapat de reptes i estimulants personatges pel mig, resulta un veritable plaer, pels aficionats del teatre que hagin seguit de prop la seva trajectòria, tornar-lo a veure protagonitzant un monòleg dramàtic de gran càrrega emocional. Sota la direcció d’un audaç Iván Morales, amb la mirada ja habituada a disseccionar els turments juvenils, el muntatge és un cop de puny sobre la taula que farà trontollar les consciències de molts espectadors. Probablement, més enllà d’un Quim Àvila pletòric, el millor de la proposta és la densitat que aconsegueix la seva atmosfera. Angoixant, carregada d’una energia difícil de canalitzar, l’ambient de la peça és, pràcticament, l’encarnació irrespirable del seu missatge mateix. Àvila transita l’horror i la redempció del text de James Rhodes (sense imitar-lo) amb una maduresa interpretativa impròpia d’un actor de la seva edat. Es nota, en aquest sentit, que ja ha habitat (dramàticament) altres inferns dels quals n’ha après lliçons profundes. Cal dir que es tracta d’un espectacle que opta per una interessant distància brechtiana sense cap concessió al sentimentalisme i que, per tant, ens apropa a l’emoció a través dels fets, les paraules i el judici. Això és el que li dóna aquesta contundència i magnetisme al conjunt i fa que certs moments, com l’intent de suïcidi, entre d’altres, brillin d’una manera estranya, incòmode, real i inoblidable.
Enllaç copiat!