Si Pinter ja sol ser un autor amb tendència al cinisme, a l’humor negre i a l’absurd, a Invernadero, aquestes tres tendències són portades a les seves últimes conseqüències. No trobareu redempció ni bondat a Invernadero i sí, en canvi, un nombrós catàleg de les emocions més baixes i menyspreables de l’ànima humana.
Sobre l’escenari destaquen Tristán Ulloa i Gonzalo de Castro amb interpretacions potents i un deliciós estira-i-arronsa en les seves pinterianíssimes converses, que ens submergeixen frase rere frase en l’ambient opressiu i desagradable del psiquiàtric on treballen.
Invernadero no és per a tots els públics perquè Pinter no és per a tots els públics. No tothom és capaç d’observar el retrat descarnat i poc amable que fa del món l’autor anglès i, encara així, deixar anar una rialla. Tanmateix, si pertanyeu a aquest grup, no us la perdeu.