En aquesta obra Pinter dóna la paraula als botxins i deixa a les seves víctimes en un inquietant fora de joc: ni les veiem ni les sentim, només Lamb, empleat servil, és la víctima idònia que lligarà els dos mons. El món que ens presenta Pinter és extrapolable a qualsevol lloc o espai o país on les persones han deixat de ser-ho, han perdut la seva identitat i s’han convertit en números manegats per aquells que ostenten el poder.
L’escenografia ens presenta una plataforma circular amb una escala de cargol que separa els diferents espais (despatx del director, sala d’oci o sala de “tortures”) segons gira el mecanisme. Aquests canvis d’escena queden una mica alentits amb uns fosos en negre que encara ho fan més evidents.
Bones interpretacions; memorable l’escena on els tres personatges més inquietants de la institució, Roote, Gibbs i Lush, comparteixen uns whiskys en aparent harmonia i que culmina amb l’arribada de Tubb i el regal de Nadal que fan “els subalterns” al director.
Ens va agradar força i encara mes després d’haver pogut assistir a la xerrada posterior, que ens va ajudar a comprendre millor el que havíem vist.
La versió completa de la nostra valoració, la trobareu en el següent enllaç del blog “Voltar i Voltar”: http://wp.me/p19AHZ-gmh