Veure a Isabelle Huppert en directe sempre impressiona. Fa uns anys algun crític va dir d’ella que era “la millor actriu viva”, i el temps no ha fet més que augmentar la seva llegenda i la seva aura de gran estrella, a vegades inaccessible i a vegades absolutament indomable. Quasi tothom la coneix per les seves pel·lícules -algunes d’elles autèntiques obres mestres del cinema europeu- però val a dir que de tant en tant es digna a trepitjar els escenaris, sobretot si és en companyia del seu còmplice més habitual, el director estatunidenc Robert Wilson. Junts han portat a escena Orlando, Quartett i ara aquest monòleg sobre Maria Estuard, tan inquietant com hermètic. I és que l’univers de Wilson sempre ha jugat amb el desconcert, amb una concepció quasi irreal del temps i amb un joc interpretatiu que defuig qualsevol idea preconcebuda. La Huppert s’emmotlla a l’estil del director amb una fe absoluta, amb l’entusiasme d’una actriu jove disposada a provar i a deixar-se emportar cap a mons desconeguts. Dóna gust de veure-ho, però també cal advertir que costa entrar-hi i no sempre és fàcil de digerir…
L’espectacle comença amb un llarg recitatiu enregistrat mentre l’actriu -a contrallum- es mou de forma molt lenta, quasi a l’estil del kabuki japonès. I és que aquesta Maria Estuard és més una marioneta que un personatge, una màscara més que un rostre, una idea més que una realitat. Durant més d’una hora i mitja es repassen fets de la seva vida, però sovint són fets que no importen ni donen informació transcendental. De fet, són els records d’una condemnada que apareixen a batzegades, a diferents velocitats i amb el desordre lògic d’algú que no pot controlar la seva vida… ni tampoc la seva mort. Per tal d’exemplificar-ho, Wilson dóna una gran importància a l’espai lumínic creat per ell mateix -un treball minuciós i esplèndid- però també a la banda sonora de Ludovico Einaudi, gairebé omnipresent i abusiva. Potser es troben a faltar moments de silenci, un text més armat o algun element que ens creï més empatia amb el personatge, però el que està clar és que el director no renuncia mai al seu estil ni a la seva idea del teatre. Wilson és pura abstracció, i Huppert el mecanisme perfecte per aconseguir-la.