Samarretes del Betis, cants bizantins des de llocs insospitats, crispetes llançades amb menyspreu, monedes que cauen, dansa al terra, una soprano, plors desconsolats i riures literalment contagiats. Enmig, l’irreverent so del Niño de Elche i el virtuós “taconeo” d’Israel Galván. Ja ho diu el títol, això és una festa. Amb convidats d’allò més diversos. Un ball fresc i ple de força en el que manen la llibertat i el ser un mateix. Un cant a l’horterada i al frikisme orgullosos d’ells mateixos. I per descomptat una provocació cap al públic que és estimada i odiada a parts iguals – com van demostrar la multitud que va anar abandonant progressivament el teatre Grec i les persones que es van aixecar entre aplaudiments-…
Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-la-fiesta/