Ivan i els gossos és un text de la britànica Hattie Naylor que relata l’experiència real del nen Ivan Mixúkov, que en els anys noranta va escapar dels maltractaments que patia a casa i es va llençar a viure al carrer, on el va adoptar una manada de gossos salvatges. Va ser detingut per la policia, donat en adopció, i el més curiós és que en l’actualitat és militar i forma part de l’exèrcit rus. Sigui com sigui, l’obra ens explica la seva peripècia com a nen i suposa un al·legat contra la violència, la pobresa i els sistemes polítics que permeten aquest tipus de situacions. El text va ser pensat com una obra de teatre radiofònic, però més tard es va adaptar al teatre i el seu èxit ha catapultat a diversos actors. A Catalunya va suposar el gran descobriment de Pol López l’any 2012.
La bellesa d’aquest text rau, per començar, en la seva al·legòrica història… però també en la poètica de les imatges que suggereix. Amb molt poca cosa, i d’una forma molt directa, ens situem a la fàbrica on s’amaga Ivan i veiem –sense veure- totes les aventures i desventures que pateix. Sentim el fred que sent el personatge, notem la foguera on s’escalfen els indigents o olorem la cola que els nens captaires aspiren en el seu cau… I tot això també és en part gràcies a la magnífica interpretació de Pau Rosell, tendra i salvatge a la vegada. Una interpretació que suposa una magnífica carta de presentació i que li augura un futur esplèndid. La direcció de Xavier Boada també és notable i aconsegueix una peça quasi rodona. Potser hi ha alguns moments en que es podria haver polit la crispació o haver-hi trobat més matisos, però poc podem dir d’un muntatge honest i valent que no us hauríeu de perdre.