Els actors esperen al públic jugant un partit de futbol, i vestits amb la seva roba personal. Durant la representació utilitzen els seus propis noms i fins i tot il·lustren l’inici de l’obra amb fotografies de la seva infantesa o joventut. Jocs extrateatrals que intenten esborrar la ficció o posar els límits en uns marges que no són els habituals. Tot plegat per acostar-nos al drama d’Ivànov des d’una altra perspectiva: més honesta, contemporània, despullada d’artificis i d’alguns tòpics burgesos amb els que s’acostuma a servir el teatre de Txèkhov.
El gran mèrit de Rigola és que fa i desfà el que vol amb la seva versió d’Ivànov, però sense trair mai els personatges ni l’autor. Tot i que reconeixem alguns dels seus recursos i acceptem moltes de les piruetes que s’inventa, sabem que darrera de tot hi ha un gran respecte pel text i un estudi profund dels personatges i les situacions. Per això ens és igual que els personatges es diguin Joan, Nao o Pau Roca, perquè de seguida trobem un paisatge desolat i uns homes i dones que ens remeten ràpidament a l’univers txekhovià. Sense cap mena de dubte, estem davant d’un gran treball de Rigola. Un treball que ens acosta a la seva primera època, quan fascinava i sorprenia amb Woyzeck o amb aquell Titus Andrònic que es va presentar al Lliure de Gràcia ara ja fa uns disset anys… Un agradable retrobament.