Una desil·lusió. Hi anava amb moltes ganes, per l’equip creatiu de qualitat més que contrastada, Marc Rosich (Qué fue de Andrés Villarosa) i Clara Peya (en solitari o amb Les Impunxibles), l’apreciable línia, en general, de la programació de la Sala Flyhard i la seva aposta, per primera vegada, crec, per un musical. Esperava mordacitat, connexió amb el públic, una mica d’astracanada -clar que sí-, una proposta gamberra, amb ritme, còmica, contemporània i intel·ligent. Malauradament, també esperava torbar-la interessant.
La premissa, tot i que ja vista, podia donar de sí: dues polítiques en campanya, aferrissades enemigues i sentimentalment lligades, sense que això pugui fer-se públic. Un joc d’embolics, de tapar mentides que cada vegada es van fent més grosses i que va adquirint tints de farsa. Admeto, i em sap greu, que em vaig avorrir malgrat que hi ha algun gag molt bo, com la comicitat lligada a les referències literàries, i que visualment capta l’atenció. L’entrega dels intèrprets és inqüestionable però a banda de que, per mi, falta química entre la parella protagonista, hi ha hagut massa atreviment o inconsciència al configurar un repartiment on no tots estan avesats al gènere musical (perdó si no és així, però m’ho va semblar). El contrast és encara més gran amb una Laia Alsina, de reconeguda qualitat interpretativa i solvència vocal (protagonista, per exemple, d’un dels moments teatrals de la temporada a Akelarre) i amb una comicitat absoluta (The Feliuettes, Parking Shakespeare).
L’obra apunta, d’inici, a comèdia sobre intrigues polítiques i les contradiccions dels progressistes abanderats de l’ètica (dels altres, ja es pressuposa que no en tenen), i acaba derivant, que podria ser interessant, en un gore d’estar per casa, que no acaba de funcionar malament. El problema és que pel camí hi ha massa repetició i l’humor no em va fer gens el pes.
Igual que no seria honest sinó expressés la meva decepció, tampoc no ho seria no dir que la sala estava plena i el públic reia de valent.
El millor: el disseny d’il·luminació, marca de la casa, i l’excel·lent escenografia (vull aquell lavabo!) miraculosament encabida en aquell petit espai.