Moltes ganes de Jane Eyre al Teatre Lliure. No m’ha acabat de fer el pes però té explicació: del llibre de Charlotte Brontë em va fascinar la infància de Jane (Ariadna Gil) que aquí es passa rapidet per centrar-se en la relació amb Rochester, el protagonista masculí interpretat per Abel Folk. S’ha focalitzat, doncs, el camí de trobada de l’amor d’igual a igual malgrat mil obstacles, la segona part de la novel·la, una mica fulletonesca i melodramàtica. El registre de Jane tampoc és el que imaginava, massa nerviosa i fràgil, que funciona i connecta amb el públic però la Jane original és més serenament orgullosa, i heroica, per sobre de tot. La resta d’interpretacions, correctes, i em quedo amb el Pastor de Joan Negrié (You say tomato), el personatge masculí que en el llibre més em va interessar i que en l’adaptació i lògica reducció del text ha perdut pes.
La música de Clara Peya és preciosa, gairebé cinematogràfica i l’escenografia austera, com els llocs on viu el personatge, amb projeccions per als paratges exteriors.
El menys millor: innovar amb els clàssics és perillós: la direcció de Portacelli ha cregut que al llibre – o avui dia- falta el punt de vista de “la boja de les golfes” i li ha escrit un fragment fallit, sobreactuat i insuls, al meu entendre.
En RESUM: Interessant proposta, si bé esperava més emoció, amb aquesta heroïna avançada al seu temps que defensa la veritat, la justícia, la dignitat i la seva llibertat i independència, per altíssim que sigui el preu.