Mentre prenem un tallat al bar del Teatre Lliure de Gràcia, recordem que fa exactament un any i una setmana que veiem als cinemes Yelmo la representació en directe d’aquesta mateixa obra, amb una posada en escena del National Theatre d’una durada de més de 3 hores i mitja, que ens va fascinar (podeu veure aquí aquella crònica).
Estem convençuts que aquesta versió dirigida per Carme Portaceli, també ens agradarà…. però ens fa una mica de por que ens pugui arribar a decebre una mica, si la intentem comparar amb aquella altra. Per sort no va ser així, malgrat les enormes diferències entre les dues produccions.
En entrar a la sala del Lliure de Gràcia la sensació d’un enorme escenari ens aclapara, tot blanc i amb uns grans miralls que a les dues bandes donen sensació d’infinit. A una banda, un piano també blanc i la Clara Peya tocant. Al seu costat amb el violoncel Alba Haro. Al davant 4 portes blanques.
JANE EYRE ha estat programada per commemorar el 200 aniversari del naixement de la novel·lista anglesa Charlotte Brontë, sota l’adaptació d’Anna Maria Ricart i direcció de Carme Portaceli.
La novel·la escrita el 1847, es va titular en principi Jane Eyre: una autobiografia i es va publicar sota el pseudònim de Currer Bell. Va tenir un èxit immediat, tant per als lectors com per a la crítica.
L’adaptació l’ha situat en una espècie de limbe sense al·lusions temporals concretes i respectant una de les essències de la novel·la: el monòleg interior de la protagonista que va explicant les seves idees respecte a l’amor, la hipocresia religiosa, les classes socials o les diferències entre home i dona.
Jane Eyre ens narra la història de maduració d’una persona i se centra en les emocions i experiències que l’acompanyen fins a l’edat adulta. Cinc etapes diferents del desenvolupament cada una lligada a un espai: la infància a Gateshead, la formació a l’escola Lowood, la feina com a institutriu a Thornfield, la vida amb la família Rivers a Morton i la trobada i casament amb Rochester a Ferndean.
Ariadna Gil ens ha interpretat una magnífica Jane Eyre amb la dosi justa de delicadesa i fortalesa que la fan atractiva malgrat la seva “volguda lletjor”. Abel Folch és també un atractiu senyor de Rochester que amaga un passat que el tortura i el lastra. La resta del repartiment, que han d’interpretar 3 o 4 papers cadascú, han estat també excel·lents.
Una posada en escena bastant senzilla, sense vestits o decorats d’època, tan sols unes precioses imatges filmades en Yorkshire són projectades sobre la paret de l’escenari. Imatges que han estat tractades per transformar-les gairebé en pintures impressionistes, art que està molt lligat també a l’autora.
I matrícula d’honor per a la música de l’espectacle que acompanya en directe tota la representació amb un preciosisme i una excel·lència absoluta.
Si desitgeu llegir la valoració original, només heu de clicar AQUÍ