Vaig anar a veure Jauría amb certa recança ja que la víctima ha estat exposada a tots els mitjans d’Espanya i a un procés judicial obert i no teníem dret a la seva revictimització. Quin és el sentit de portar al teatre la reproducció d’uns fets tan reprovables i alhora tan escampats mediàticament? Tant ella com els seus agressors hauran d’haver donat el seu consentiment per pujar els seus noms i cognoms als escenaris.
Jordi Casanovas és l’autor i dramaturg d’aquest documental sobre els fets ocorreguts durant les festes de San Fermin a l’any 2016. Hauria tingut l’impacte emocional, divulgatiu i educatiu si l’obra fos pura ficció i no la descripció d’uns fets reals coneguts per tothom? Probablement no. I aquest és el motiu pel qual he transformat la meva recança en servei a la crítica i en comprendre l’esforç que fa l’obra per canviar el pensament d’una part important de la societat.
La descripció és d’una realitat mil·limetrada ja que s’ha basat no en les sentències sinó en les declaracions detallades de la víctima i victimaris durant el judici. Miguel del Arco en fa una posada en escena senzilla, minimalista però minuciosa. Crea un espai angoixant on van succeir els fets i juga amb cinc cadires de manera versàtil com també són versàtils els sis intèrprets que passen de victimaris a jutges, de víctima a fiscal.
La defensa dels acusats es basava en la manca de resposta pet part de la víctima la qual cosa va suposar una sentencia condemnatòria d’agressió sexual. Àngela Cervantes representa el prototip de víctima col·lapsada, incapaç de defensar-se, impossibilitada per cridar o plorar. La defensa dels agressors va ser aferrissada per trobar els màxims atenuants possibles. Els intèrprets dels agressors (Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carles Cuevas) molt posats en el seu paper de festa i alegria no entenen de què se’ls acusa. Ells són persones normals. La pressió social va fer que es portés al Tribunal Suprem el qual va sentenciar una condemna més llarga perquè es va considerar que havia estat una violació múltiple amb coacció i intimidació.
L’interrogatori per part del Ministeri Fiscal a la víctima és un clar exemple de la manipulació que es pot fer d’uns fets que no es poden defensar en una societat en la que les lleis les fan els homes, la justícia la imparteixen els homes i les dones són les culpables i no les víctimes de les seves agressions.
Encara faran falta més representacions públiques, més obres de teatre, més víctimes fins que els agressors deixin de considerar aquestes accions com normals.