Hi ha històries i moments que canvien el rumb de la vida d’una persona, a vegades és a més d’una que li provoca un terrabastall que fa que mai res tornarà a ser igual. En ocasions, aquests fets arriben en un període en què la societat ha de fer un pas endavant, plantar cara i dir en veu alta que n’hi ha prou.
Aquesta ficció documental està creada a partir de les declaracions dels cincs acusats i la denunciant en el judici de “La Manada” sobre els fets succeïts a Pamplona la nit del 6 de juliol de 2016. Amb aquestes transcripcions, Jordi Casanovas elabora, com l’orfebre expert que és, un relat difícil i complex de construir amb el qual va estructurant la nit dels fets, la posterior denúncia, el judici i la sentència.
Un muntatge cru i dur orquestrat magníficament per Miguel del Arco absorbeix a l’espectadora. Tot i la dificultat d’entomar allò que es mostra a l’escenari, i amb una advertència de saber-se coneixedor del cas, el públic s’enfronta a l’obra amb totes les pors possibles per haver de reviure uns fets que, tot i no ser propis, se senten com a tals.
Del Arco fa un treball minuciós en la posada en escena, la coreografia dels personatges i el repartiment del moviment a l’espai. A poc a poc, i sense que s’adoni, l’espectadora va copsant i sentint la intimidació de cada paraula, de cada tocament i de cada humiliació que explica la víctima. Aquesta subtilesa de les interaccions entre els acusats i també envers la noia, per part d’ells i dels advocats defensors, va creant un pòsit que es va enquistant en l’estómac del públic, provocant un afogament metafòric que apropa encara més a la història. Costa de ser-hi, però és imprescindible i necessari no obviar res.
El marc escènic és excel·lent, un quadre sobri i auster que transmet la cruesa del relat, que s’ajuda d’un disseny sonor i d’il·luminació triat al detall perquè cada element específicament formi part d’un tot que eleva la producció.
Però aquesta obra no es pot descriure mínimament sense parlar de la i dels intèrprets, començant per Ángela Cervantes que està immensa. L’esquinçament del seu personatge persegueix durant tota la narració i és Cervantes qui transmet cada ofec i cada llàgrima com si fossin pròpies. Posa veu de manera honesta i molt transparent a un dolor creixent, que va molt més enllà de les paraules. És increïble com desapareix l’actriu per deixar el focus en el testimoni.
Quim Àvila, Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Carlos Cuevas i David Menéndez porten a escena un treball minuciós, amb unes interpretacions autèntiques i properes que, fins i tot, busquen la complicitat del públic. Com a acusats, advocats o jutges, cada canvi de rol comporta un gir de rosca a una feina esgotadora.
No hi ha dubte que hi ha una entrega absoluta en les interpretacions i s’agraeix infinitament per part de l’espectadora.
Sobreviure a aquesta agressió va fer que la víctima pogués explicar-ho, denunciar-ho i intentar tornar a viure. Que el teatre sigui l’altaveu d’aquelles que no poden expressar-se és un alleujament.