El llenguatge coreogràfic i la idea de dansa (o de no-dansa) de Jérôme Bel potser ja no ens resulten innovadors ni sorprenents, però també cal tenir en compte que l’espectacle que ara es presenta va ser estrenat el 2001. Des de llavors ha recorregut diverses ciutats arreu del món, jugant sempre amb els ballarins (o els no-ballarins) del lloc on es representava. Sigui com sigui, aquest concepte d’espectacle sempre resulta provocador, ja no només d’una manera formal sinó també com a generador d’idees i sensacions noves als espectadors. En aquest sentit, el públic es veu interrogat, sorprès i motivat per uns impulsos tan senzills com els que provoca la música, l’humor i la quotidianitat o proximitat dels artistes que veu a l’escenari. Contínuament s’estableix el joc de miralls, i l’espectador sap que podria ser un dels que esta a escena, de la mateixa manera que els ballarins podrien estar observant-lo a ell en la seva immobilitat…
El plantejament de The show must go on és molt senzill. Un DJ situat al prosceni de l’escenari apareix amb una pila de CD’s i, un a un, els va posant per donar peu a diferents situacions, sobretot relacionades amb la lletra de la cançó. A vegades pot produir l’aparició dels ballarins, que es mouran o no, però també pot produir tot el contrari. No és estrany, doncs, trobar cançons que s’escolten a les fosques o que es gaudeixen amb un escenari buit, o amb un simple efecte de llums de colors. Tot plegat, amb la complicitat d’un públic que s’ha de lliurar al joc des del minut u per poder gaudir de la proposta. Llàstima que la formalitat dels espectadors barcelonins no ens permeti trobar un segon espectacle alternatiu a la platea… Crec que a Jérôme Bel li encantaria.