La consolidació del Julio Manrique director ja fa temps que va arribar (El curiós incident del gos a mitjanit, L’ànec salvatge) però això no impedeix que la seva capacitat d’escollir i treure’n profit de grans textos contemporanis ens continuï alegrant i sorprenent cada vegada més. En aquesta ocasió, ha sigut l’obra del dramaturg britànic Jez Butterworth on Manrique s’ha recolzat per oferir-nos un festival de divertidíssims excessos, èpica decadència, malenconia rural i un rerefons dramàtic d’allò més interessant. Jerusalem és potser un dels fenòmens teatrals anglosaxons més importants de l’última dècada i el muntatge ha sabut transmetre aquesta grandesa i importància. A partir de la interpretació d’un incommensurable Pere Arquillué, encarnant aquest antiheroi pagà rodejat d’adolescents esgarriats, se’ns mostra el dolor que els inadaptats amaguen darrere la brutícia, l’humor groller i l’evasió que les drogues i la festa sense fi els proporcionen. L’espectacle és entretingut sense renunciar a la foscor d’uns conflictes d’una profunditat existencial i una tristesa aclaparadora i que, a poc a poc, es van mostrant a escena fins a arrasar-ho tot. Jerusalem és una experiència que et commociona a la vegada que t’entreté (durant les seves gens llargues tres hores de durada), amb uns personatges detestables que es fan estimar. Completen aquest ric retaule elements poètics i fantàstics de la mitologia anglesa que apel·len a una identitat nacional que és, al mateix temps, màgica, irresistible, cruel i opressora, com la societat mateixa que l’autor retrata i el petit espai del bosc on habiten els personatges. Es tracta, sense dubte, d’una proposta per descobrir… i redescobrir per a, probablement, no acabar-se-la mai del tot.
Enllaç copiat!