Que Jesucristo Superstar és un super clàssic del gènere dels musicals no és matèria de discussió. L’aposta musical de Lloyd Webber i Tim Rice, rockera i hippie, sense complexes, molt de l’estil de Hair (musical amb el que s’ha compartit no només estil sinó també repartiment al llarg dels anys), és guanyadora, i aquest producció intenta seguir-ne el rastre.
Ara bé, la versió de Massimo Romero Piparo no es pot considerar tant antològica com el seu actor principal, Ted Neeley, que amb 74 anys segueix en el seu paper de Jesucrist Superstar que el feu famós en la pel·lícula del 1973. Al seu favor, el conjunt de personatges principals -Maria Magdalena, Simó, Caifàs…- estan ben cisellats i es despleguen en escena amb energia i credibilitat. Menció especial a Nick Mai, que en seu paper de Judas borda una rèplica de l’Iscariot que vam veure en la pel·lícula, encarnat per Carl Anderson, i delecta al públic amb la seva energia i els seus aguts. Al seu favor, de nou, el repertori musical escollit, en una implementació més clàssica, que torna a assemblar-se a la pel·lícula de Norman Jewison, interpretat per una gran banda en directe.
Però l’element menys portentós, en aquest cas, és precisament el que suposa el major atractiu d’aquesta versió: Ted Neeley, el Jesucrist cinematogràfic que proposa un personatge calmat, mesurat, més de recitar que de cantar o interpretar, i això resulta en un contrast palpable amb la resta de l’elenc. Això sí, hi ha un moment on Ted Neeley reserva la seva sobrada experiència en interpretar aquest personatge, i aquest és en el tema Gethsemane. Un punt d’inflexió, sense dubte, en el que l’actor llueix amb tot el seu esplendor.
Ara bé, mític o no tant, aquesta és una oportunitat per a que els seguidors de l’obra celestial es puguin treure el “mono” a base d’Hosannas, hippis i fuetades, i sortir del teatre tot cantant: “Jesuschriiiist… Suuuuperstaaaar”.