Els que fa anys que seguim a Marta Carrasco sabem què ens podem trobrar quan ens acostem a un dels seus espectacles. El seu estil, ja sigui en gran producció o en espectacle de petit format, sempre té uns elements que conflueixen i que creen la marca de la casa. La peculiar i importantíssima utilització de les músiques, la relació amb els objectes o les teles (gasses, plàstics) o l’actuació quasi expressionista dels seus actors/ballarins són aspectes que tampoc falten a Jo, dona. En aquesta peça -un duet, similar al que ja va fer l’any 2011 a No sé si…– recupera, però, un personatge i una història reals. Si al principi de la seva carrera en solitari va fixar-se amb l’escultora Camille Claudel, aquí posa el focus en la pintora danesa Lili Elbe, la primera persona coneguda que es va sotmetre a una cirurgia de canvi de sexe.
Una de les curiositats de l’espectacle és que aquí -a diferència de Perra de nadie, on era protagonista absoluta- Marta Carrasco es reserva un paper d’observadora, quasi com una directora en escena que guia al personatge principal, interpretat pel novell -i molt encertat- Albert Hurtado. Tota l’estona acompanyem a Einar Wegener, que més tard acabarà convertint-se en Lili. Veiem els seus dubtes inicials, l’acompanyem en el transit, vivim la seva plenitud com a dona i arribem a una mort prematura en el llit d’un hospital. Tot això a través d’escenes visualment interessants i potents. Potser hi he trobat a faltar una mica més de risc, i una mica menys de compassió pel personatge, però en general crec que l’espectacle aconsegueix amb escreix el seu principal objectiu: reivindicar una figura clau del col·lectiu LGTBI.