Vaig tenir el plaer de veure un dels assajos oberts d’aquesta obra en la mateixa sala on es va crear. Segurament, com a espectador, no és el lloc més idoni per presenciar un espectacle, però sens dubte és una experiència insòlita i molt agraïda per als amants del teatre, en la qual el propi local transmet una màgia especial cap al propi espectacle, mostrant una simbiosi entre tots dos. Certament, no vaig poder gaudir de la seva il·luminació o dels altres recursos que finalment es podran presenciar dalt de l’escenari, però puc dir que no cal cap mitjà tècnic per comprobar la força de la posada en escena de “Jo mai”, la qual omple cada racó de la sala gràcies a unes interpretacions transgressores i una direcció molt acurada d’Iván Morales. Realment, aquest últim no ho tenia fàcil, ja que després de “Sé de un lugar” havia deixat el llistó tan alt que semblava difícil de mantenir-lo. Tot i això, no hi ha cap dubte que, pel presenciat als assajos, ho ha tornat a aconseguir de forma brillant. Morales, com ja feia en la seva predecessora, planteja un text farcit de reflexions orquestrades gràcies a l’apropament dels personatges al públic, a qui fa partícep del seu món a través dels constants moviments dels actors i de les diferents sensacions transmeses.
En contrast amb el dinamisme present durant gairebé tota la representació, que combina encertadament els moments vertiginosos i accelerats amb les propostes més lentes i reflexives, trobem un inici i un desenllaç amb un ritme un xic feixuc i dilatat, que segurament s’anirà pulint al llarg de les primeres representacions. Per mi, això últim és el que li falta per aconseguir la puntuació màxima, ja que ens trobem davant d’un espectacle que entreté, fa reflexionar i aconsegueix que l’espectador visqui les emocions fins a fer-lo partícep d’aquest bar Amparo.