Això és el que fan els adolescents de Jo Mai, la decebedora -és la opinió d’aquest humil espectador- proposta del dramaturg Iván Morales, que va entusiasmar la temporada passada amb Sé de un lugar i que ens proposa aquest cop una història i uns personatges -tot i la marginalitat del context- construïts a partir del postureo, un terme modern, usat en l’argot juvenil, que vindria a dir “preocupats de com se’ns veu, i poca cosa més”.
Si la lluita històrica d’un adolescent ha de ser cridar al món que les coses han de ser diferents, des de la il·lusió o idealisme encara tendres dels primers anys, des de la fortalesa fresca “d’acabats d’arribar”, el director d’aquesta obra planteja uns adolescents que es comporten com idiotes, irresponsables i sorollosos. Uns adolescents que, a més, actuen i parlen amb una poètica banal de maduresa preocupant; un intent de donar-li un elitisme a la proposta que acaba d’enfonsar-la per excessiva i dramàtica.
Estem d’acord que el teatre ha de ser un mitjà d’expressió del que sigui. No ha d’haver-hi direccions ni normes. Però sí veritat i sentit comú. Veritat a l’hora d’explicar una història que bategi amb alguna mena de sincronia amb l’ànima humana i sentit comú a l’hora de dir coses que facin que personatge i públic es comuniquin, comparteixin sentiments o idees de qualsevol tipus. Despertar en l’espectador veritats que posseeix però que resten a l’ombra de ser descobertes. Res d’això succeeix en aquest espectacle. No va més enllà d’un galimaties de paraules efectistes i intencions incongruents. També cal dir-ho: els nois es deixen la veu, l’ànima i tot el talent que tenen -que n’hi ha de sobres dalt l’escenari- i això s’agraeix i emociona. Lamentablement, és l’únic que emociona.
Recomanat per a qui vulgui veure com es maneguen en la curta distància alguns actors coneguts de la petita i gran pantalla adolescent. No recomanat per a qui no s’acontenti amb un treball “ple de bones intencions” que manca de profunditat i mesura.