Existeixen múltiples ficcions que imaginen com seran les nostres vides en un futur. I la gran majoria acostumen a fascinar-se pels possibles avenços tecnològics o presenten escenaris apocalíptics i distòpics. Tanmateix, el que no és tan habitual és una reflexió sobre com es desitjarà, com es gestionaran les nostres relacions afectives, com es trencaran una i una altra vegada les nostres il·lusions i les nostres promeses. El futurés una d’aquestes enriquidores excepcions.
Segurament el que és un dels dramaturgs més lúcids de l’escena teatral barcelonina, Joan Yago, escriu i dirigeix aquesta peça estructurada en unes sis escenes on seguim la trajectòria d’una nissaga com si es tractés de 100 anys de soledat. En ordre cronològic rastregem l’arribada a Barcelona d’una família en plena dictadura franquista, veiem créixer als seus fills a un pis de l’Eixample i acabem a un futur on els seus besnéts poden eliminar els records mentre es desplacen en avió.
Sempre amb un corrosiu i cru to humorístic i unes interpretacions notables, cadascuna de les escenes ens convida realment a reflexionar sobre algunes de les problemàtiques del temps futur: com intentem a qualsevol preu anar modelant allò que hem projectat; com l’expectativa es veu alterada quan la vida més difícil apareix en escena; com les coses no han sortit com esperàvem. I és per això que, tot i la menció especial a la hilarant escena dels cohabitants, el gag més dolorós és el de les expectatives d’una parella que s’acaba de comprar un pis i espera un fill. Un futur tan proper i realista que fa mal.