Gairebé tothom ja sap, a aquestes alçades, què és un escape room. Per aquells, pocs, que encara visquin apartats d’aquesta nova moda, es tracta d’un nou joc que consisteix en tancar a un grup de persones en una habitació – o espai limitat- els quals, a través de diverses pistes, han de descobrir com sortir d’aquesta ubicació abans d’una hora.
Doncs la idea de l’escape room és la base de la nova comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt. A partir d’aquest joc, i a mode de thriller divertit, ens presenten la història de dues parelles d’amics que es troben per passar una bona estona fent un escape. El que comença sent una activitat per fiançar la seva amistat, acabant sent l’aparador de les mentides que s’han estat explicant els últims mesos i anys entre ells, ja siguin parella o amics. Amb un component de terror, es tracta d’un text molt divertit amb girs a la trama molt interessants i inesperats.
Joel Joan fa el paper de l’amic instigador que proposa el joc a la seva parella, interpretada per Paula Vives, i als seus amics de tota la vida, a qui donen vida Àgata Roca i Oriol Vila. Tots els personatges estan elaborats al detall, la seva personalitat i el seu caràcter queda palès en la seva manera de comportar-se, parlar i, fins i tot, la seva vestimenta. Destacar especialment a Paula Vives, que, amb el seu personatge de dona jove, reivindicativa amb les idees clares i inamovibles, es menja l’escenari cada vegada que intervé. Joel Joan, per la seva banda, ens posa al davant un home indecís, que vol quedar bé amb tothom, que no acaba de trobar al seu lloc i que es bastant destraler. És a dir, un paper al qual ens té bastant acostumats. Àgata Roca és la diversió en persona i va a més a mesura que el text va avançant. El seu personatge, inicialment superficial i buit, acaba tenint un rerefons molt interessant i guerrer. Oriol Vila, a vegades segur de sí mateix, a vegades pusil·lànime, aporta ego i desconcert a aquesta narració, amb algunes de les millors intervencions de l’obra. Ferran Carvajal, amb una intervenció puntual i molt concreta, acaba d’arrodonir aquest repartiment que destil·la una química especial dalt de l’escenari.
La posada en escena es mereix, en sí mateixa, una menció especial. Quin treball més escrupolós en tots els elements que conformen l’escape room! L’escenografia ben bé podria ser una realitat –vigileu no us copiïn la idea- i juga un paper crucial en cada pas endavant que fa la història.
L’únic, però, que se li pot retreure a aquesta comèdia esbojarrada és el seu final, fatídicament. El gir que dona tot el sentit a l’obra, i que no s’espera l’espectador, queda desdibuixat i deslluït per una continuació innecessària i amb un tancament més aviat tòpic, que podria ser suprimit.
Tot i això, aquesta comèdia fa a l’espectador riure, el sorprèn i el deixa amb un bon regust a la boca, amb ganes de comentar-ho amb el veí de butaca i rememorar els passatges més hilarants.