A dins del món de la psicologia es considera que és un mecanisme de defensa donant un seguit de virtuts i defectes propis o de tercers en algú altre, mirant de recuperar o recrear tot allò que ens agrada o no ens agrada a fi d’obtenir una estranya recompensa.
Això ens fa protegir, desprotegir o sobreprotegir les nostres relacions, éssers estimats o simplement conegut sense que gairebé ens n’adonem.
En el cas nord-americà, que és una cultura que s’ha projectat sobre nosaltres de manera exagerada, també. Amb aquells selfmade man que no tremolen i que emprenen llargues carreteres físiques per assolir certes empreses vitals, deixant tot el que érem nosaltres pel camí per trobar-nos amb aquesta nova persona que som i serem a partir d’aquest moment, o com farem un nou camí quan s’hagin cremat tots els cartutxos fent allò que tan bé fan i diuen els nord-americans: “cremant ponts”.
És la relació d’en John & Jen des de la distància, de ser germans inseparables i les promeses que es van fer fins a adonar-se del mateix engany al qual es van voler sotmetre per estar bé o com es remeten a nous enganys per recuperar allò que es va esguerrar i a l’hora de recompondre-ho, s’adonen que falten peces.
I és en els nous éssers estimats que coneixem o creem, que posem totes les peces i característiques d’aquells que trobem a faltar i no podem recuperar perquè ja fa massa temps que no podem fer marxa enrere. I com que tots fem -exactament- el mateix, alguns ho assumeixen o ho adapten, de la mateixa manera que nosaltres també ens adaptem al nostre canviant entorn, o ens conviden a anar-nos-en al pedregar.
És a John & Jen on veiem tot el nostre afany a mirar de redreçar la trajectòria de tots aquells que són unes bales perdudes i com sovint oblidem que nosaltres també ho som. De com esdevenim una col·lecció de mals endreços, neguits i un reguitzell promeses trencades que mirem d’oblidar, així com un reguitzell de promeses que mirem de no trencar costi el que costi, donant-nos aquella mínima integritat que ens manté amb vida i que ens recorda que no estem fets a prova de bales, però de vegades, ho sembla.
A mesura que les produccions cada vegada es distancien més del públic i ens submergim en el món de l’autocomplaença artística, ens sorprèn més encara la reposició d’aquesta peça que ja és la tercera vegada que es veu a les nostres platees, una obra que defuig de la forma i del cripticisme habitual, és el que és i no ha de ser res més que el que és: Una història que passa al voltant d’un menjador, d’unes quantes fotos i de molts mals endreços vitals.
I potser no ens cal més que això. Una mica de seny i sentiment.
Una mica de veritat sota la partitura d’Andrew Lippa, que tot i ser, de vegades recarregat, dona la sensibilitat necessària a la peça i que els nois de la producció catalana en tenen cura i saben com fer-la anar àgilment.
L’espai, en el quadrilàter que és la sala gran del Teatre Gaudí, s’aprofita extensament i les escenes es van creant a poc a poc, i podem passar ràpidament d’un saló menjador a un estadi de baseball, sense gairebé adonar-nos amb unes llums ben executades i un espai ben rumiat i plantejat, que juga amb certa magnificència i la intimitat de totes les històries que passen al costat nostre sense que gairebé ens adonem.
Anna Valldeneu i Marc Pociello són germà i germana, mare i fill, però també totes les possibilitats que poden haver-hi entremig. Ells dos per omplir tota l’escena en companyia de tres músics, però només ells dos. És inevitable acabar pensant en el Our Time del Merrily We Roll Along de Sondheim que ara es troba en la recta final de funcions, amb aquell constant “me and you, me and you…”, i ens adonem que, per damunt del fet de “matar al pare” (o mare), només hi ha allò a escena i no cal res més, un “me and you”.
Ells dos, en tots els encerts i en totes les desgràcies. Un amor necessari que s’ha de cremar i conservar les cendres, perquè l’au Fènix tingui raó d’existir.
