Johnny Chico és un monòleg d’Stephen House que es va estrenar el 1994 a Canberra (Austràlia). Més de 25 anys més tard l’obra va caure a les mans de l’actor Víctor Palmero, que va considerar que els temes plantejats al text encara eren vigents i, desgraciadament, actuals. El monòleg ens parla de famílies desestructurades, abusos a la infància, violència familiar, homofòbia i identitat de gènere, entre d’altres temes. I ho fa tot a través d’un únic personatge que passa per múltiples peripècies, totes elles doloroses i reveladores. Palmero es posa a la pell de Johnny i afronta amb valor un tour de force amb el que pocs actors s’hi veurien amb cor. Durant els 80 minuts que dura l’espectacle el veiem desdoblar-se en els interlocutors del protagonista, el veiem patir i desesperar-se, però també cantar com a vedette d’un club nocturn.
El monòleg de House pot caure a moments en un cert tremendisme i semblar que s’instal·la en el drama més desaforat, però això no ens ha de fer perdre de vista que històries com l’explicada són reals i passen també prop de casa nostra. Tot i que es podria haver estat més subtil en alguns aspectes, aquest no era l’objectiu ni la intenció. Johnny Chico vol ser un revulsiu, un cop de puny que ens faci pensar en la violència homòfoba, i val a dir que això ho aconsegueix sobradament.