He tingut una catarsi emocional veient, Johhny Chico. Víctor Palmero, en aquest monòleg en què representa diversos personatges, m’ha deixat sense paraules, en silenci, en xoc. Johhny Chico és un monòleg on les emocions surten disparades en totes les direccions, sense filtres, sense mitges tintes. Víctor Palmero portarà l’espectador de la mà i farà que aquest es posi a la pell i que senti les mateixes emocions que ell, sense ser-ne conscient d’això o sí? Poques vegades em passa, però Víctor m’ha hipnotitzat, m’ha seduït i ha fet que m’emocionés en alguns moments. Crec que l’actor després de fer cada funció es queda exhaust, ja que es despulla davant de l’espectador de manera que aclapara. El text és tan profund com superficial, és a dir, hi ha coses que ens narra que són banals, que són coses quotidianes, però que unint aquesta part a la més íntima, a la part més familiar, més del “jo amagat” fa que a el seu conjunt sigui un text ple de capes, racons… Víctor és un actor camaleònic, és un actor superb i fa sentir el públic com ho fa és molt difícil. He sentit el que ell sent a escena, m’ha sabut traspassar tot i això no ho fa qualsevol.
Enllaç copiat!