Hem vist moltes baralles matrimonials en un escenari, moltes disseccions del món de la parella, però potser la particularitat d’aquesta obra de Lee Blessing és que intenta parlar d’un conflicte aparentment inexistent. La vida del matrimoni protagonista -com la de tants altres- ha transcorregut sense qüestionar-se res, pensant que tot era com havia de ser i desoint els desitjos interns de cadascun dels cònjuges. Aquesta premissa, que funciona prou bé fins que desemboca en una autèntica batalla campal, sembla que hauria d’haver aguantat la peça per si sola… però crec que la direcció ha optat per un to equivocat que ha esguerrat el conjunt. El ritme esdevé massa feixuc i les rèpliques a vegades no són prou precises. S’han desaprofitat les parts còmiques, que hi són, i s’ha volgut optar per un realisme que l’obra decideix deixar aparcat a partir d’un cert moment. Si no fos així, no s’entendria la part final, que frega la incorrecció i que incomoda a molts espectadors. Un final que, amb el to equivocat, encara pot resultar més i més desconcertant.
Enllaç copiat!