Poques vegades tenim la oportunitat de poder veure teatre clàssic als nostres teatres, així que sempre que veig programada alguna obra d’aquest estil intento no perdre-me-la.
En aquesta ocasió venia la companyia Teatro de la Abadia amb un dels clàssics més importants de la literatura espanyola, la “Celestina”, una tragicomèdia escrita per Fernando de Rojas, datada al voltant de l’any 1499.
La “Celestina” era un imprescindible que no em volia perdre per moltes raons:
-Perquè m’agrada el teatre clàssic.
-Per ser la primera obra de la literatura espanyola traduïda a l’anglès.
-Per ser considerada una de les obres que dóna naixença a la novel·la i el teatre modern.
-Per que el paper de la Celestina en aquesta ocasió estava representat per un home (l’actor José Luis Gómez).
-Per la utilització del llenguatge original del text.
Dons bé ho diré clar i català : Per mi ha estat una gran decepció.
Valoro moltíssim la tasca que fa la Compañía Nacional de Teatro Clàssico dedicant tots els seus esforços a la recuperació, preservació i difusió del teatre clàssic. Valoro i agreixo.
Em va agradar la idea que el paper de la Celestina fos representada per un home.
L’escenografia no em va convèncer gens, a part de fosca, penso que no era gaire pràctica, ni còmoda pels actors, fins hi tot l’actriu Marta Belmonte (Melibea) es va ensopegar mentre baixava per una de les escales laterals que formava part de l’estructura metàl·lica de l’escenografia.
M’agradaria senyalar tres moments de l’obra que m’han semblat horribles:
-Quan Calixto (Raúl Prieto) es refrega amb el cordó del vestit de Melibea. Sense comentaris.
-L’encontre sexual entre Pármeno (Miguel Cubero) i Areúsa (Nerea Moreno). Primer perquè no entenc que només es despulli ella, i segon perquè ni tan sols era creïble l’acte sexual.
-L’assassinat de la Celestina s’emporta tots els números!!!, aquells cops de fuet al terra…
Pel que fa a les interpretacions, cap ha estat del tot creïble. Alguns no vocalitzaven, d’altres no projectaven la veu. Nosaltres estàvem a la fila 6 i de vegades costava d’entendre i escoltar el que deien.
L’acció és escassa i el ritme lent. A mi se m’ha fet interminablement llarga i pesada.
Em sap molt de greu, però vaig sortir amb la sensació de que havia estat perdent el temps.