Finalment s’ha estrenat aquest espectacle, però per culpa de la pandèmia ho ha hagut de fer sense actors. S’ha convertit, doncs, en una mena d’instal·lació on els àudios, les projeccions i la il·luminació ens han acostat a la vida de José Tenorio, un gadità que va arribar a Barcelona en els setanta i que es va guanyar la vida com a transformista. Gran admirador de Sara Montiel i Rocío Jurado, va tornar a Cadis en el 1993, on va morir a causa de la sida. Aquest vol ser un homenatge a molts homes que, a l’igual que José, van defensar la “diferència” i la van portar als escenaris durant dècades. Una sèrie d’artistes que va omplir les sales de la Barcelona de la transició, on la llibertat començava a treure el cap… no sense riscos ni perills.
No sabem com hauria estat amb actors (esperem poder-ho saber en breu), però sí podem jutjar la instal·lació que n’ha quedat. Una mena d’instal·lació dramatitzada que dura uns cinquanta minuts i que ens permet gaudir del material gràfic que donava cos a l’espectacle. Entre fotografies personals de José (en veiem poques de la seva faceta artística) i els seus vestits d’actuar, penjats al fons de l’escena, anem sentint testimonis de familiars i veient actuacions de les folklòriques de l’època. També escoltem cançons de la Jurado, intencionadament deformades i tractades per donar un to inquietant i irreal al conjunt. No sé si era la intenció volguda, però tot plegat acaba resultant massa tèrbol, massa fantasmagòric. Ja dic, però, que és la sensació que deixa aquesta part esbiaixada de l’espectacle… Quan estigui complert se’n podran treure més conclusions.