Entre moltes coses, el teatre té la virtut de traslladar-nos i submergir-nos dins de grans localitzacions i esdeveniments, tot fent-nos viure aquell instant com si estiguéssim allà. En aquest sentit, l’obra que podem veure actualment al Teatre Goya seria un bon exemple, tenint el mèrit d’adaptar al teatre una novel·la díficil de traslladar a un escenari, com és Moby Dick, i d’ensortir-se’n molt dignament. Realment, es tracta d’una tasca altament complicada per les característiques del propi relat, però la direcció d’Andrés Lima aconsegueix que les escenes cobrin vida a través d’un atmosfera molt ben construïda i de la utilització de bons recursos visuals. Naturalment, no estic parlant d’escenografies i efectes propis de grans produccions de Londres o Nova York, sinó d’una posada en escena imaginativa amb efectes senzills, però molt efectius. Així, l’obra aconsegueix traslladar excel·lentment les memorables escenes d’aventures de la novel·la, de la mateixa manera que també ho fa amb l’obsessió del protagonista, la qual està present tant en el text com en la posada en escena. No obstant, el conjunt de l’obra esdevé més irregular a l’intercalar aquestes escenes amb llargs soliloquis dels personatges, sense acabar de fusionar-se correctament en el seu conjunt i de trobar la manera de dotar d’un ritme adequat al text. D’aquesta manera, trobem alts i baixos que mostren que no s’ha sabut com traslladar totes les parts de la novel·la ni com unificar-les, resultant unes parts de l’obra feixugues i en canvi d’altres molt bones. De totes formes, la funció resulta interessant i aconsegueix un resultat global positiu, destacant una bona feina tant a nivell de direcció com per part dels actors.
Enllaç copiat!