Ahir vaig acudir a l’estrena de “Moby Dick” al Teatre Goya. Per començar indicar que el treball que vaig veure a l’escena va ser extraordinari. Començant per l’escenografia, la il·luminació i l’espai sonor. Tot a la perfecció per una obra amb un protagonisme absolut.
La sensació de viatge, de tempesta, de persecusió l’han resolt amb enginy gràcies al so i la llum; fins i tot en alguns moments amb les imatges en moviment. Però la constant presencia de l’aigua amb la reproducció de les ones a la part alta del fons, m’ha semblat poc escaïent. Segurament, dependent de la fila on estàs situat veus com la sensació de profunditat. Però si estàs situat una mica lluny, aquesta perspectiva la perds i veus que l’aigua la tenim tallada i sense sentit.
L’obra gira al voltant del Capità Ahab i el seu viatge en el vaixell balener Porquot per perseguir la seva bogeria cap a la ballena blanca que el va arrencar la cama. Amb un jove Ishmael i l’arponer ens endinsem en el viatge a la bogeria del Capità. Aquest cop la resta de la tripulació no és important, i no aporta res a l’obra.
En poques paraules, l’obra gira en la història de Josep Maria Pou, protagonista absolut i constant durant tota la funció. Amb un bon treball, ens transporta en la seva propia demència cap a un final conegut. Amb un inici esperançador, arriba un moment que vas pendent de l’hora, on no t’aporta gaire i esperes l’ansiós final. No per l’acabament de l’obra, esperem com han resolt la lluita final (durant dies) entre el capità i Moby Dick. L’altre moment en que comença a despertar-me l’admiració de l’obra.
Si voleu seguir la resta de l’opinió, segueix el link on tinc un parell de preguntes a falta de respostes