La trilogia rural de Federico García Lorca, formada per Yerma, Bodas de sangre i La casa de Bernarda Alba, té alguna cosa de tel·lúrica i ancestral. Aquest és el secret i també el gran parany de tots els muntatges teatrals que volen acostar-se a aquests textos. Si no es té en compte, acaben apareixent híbrids sense ànima i productes descafeïnats que poc tenen a veure amb Lorca. Juan Carlos Martel Bayod ho ha tingut present des del primer minut, i és per això que aquesta Yerma surt de l’entranya, de les passions més primàries. És una Yerma que beu de la tradició, però la transforma. Una Yerma que olora a Lorca, perquè el porta impregnat en el seu ADN malgrat totes les llicències que s’hagin pogut prendre.
Quan comença l’espectacle sona un corn, i després cants populars, uns esquellots i altres elements de percussió… La música de Raül Refree –feta per a l’ocasió- ens situa de seguida en un ambient popular, supersticiós i atàvic. A la vegada, l’acompanya una escenografia –obra de Frederic Amat, un artista llargament vinculat al Teatre Lliure– que descansa sobre cendres i que utilitza unes gasses pintades per separar els espais privats. És a dir, una bona manera de simbolitzar l’esterilitat i també l’exposició pública de la parella, que justament acabarà de forma tràgica per la pressió social de l’entorn. Un espai escènic que bé podria haver creat Fabià Puigserver fa 30 o 40 anys… Però el més curiós del cas és que aquesta és la primera producció que el Lliure fa d’una obra del poeta granadí. I ho fa amb gran respecte cap a l’esperit de la casa i cap a les bases dramàtiques que Pascual i companyia ja van crear fa molts anys.
Però una producció de Yerma no funcionaria mai sense una actriu disposada a deixar-s’hi la pell. Aquest cop és la madrilenya Maria Hervás la que s’exposa, i també la que en surt victoriosa. Se li podrà retreure la seva peculiar forma d’abordar i de dir el text, però ningú li podrà negar la seva força ni la seva entrega. Molt ben acompanyada per un sempre encertat Joan Amargós i per una Isabel Rocatti que fa de la vella pagana un personatge imprescindible.