Aquesta proposta, JUGUEM A LA VERITAT d’Eric Assous està dirigida per Ricard Borràs. La traducció del text és de la Iraida Sardà, l’actriu protagonista.
Un text del realitzador, guionista i dramaturg nascut a Tunísia el 1956, i resident a França, Eric Assous, que va obtenir el Pemi Molière l’any 2010, per aquest text “l’illusion conjugale” (Juguem a la veritat).
Després d’uns anys de matrimoni, la Joana (Iraida Sardà) proposa al Pere (Lolo Herrero) el joc de la veritat sobre petites relliscades extramatrimonials. El joc, en un principi intranscendent, es va complicant i emergeixen sospites, gelosies i acusacions de tota classe.
Tots dos estan jugant una partida de cartes quan decideixen descobrir la carta amagada de les infidelitats, ell n’acaba confessant una dotzena, ella només una, però amb una durada de nou mesos. El joc per descobrir la identitat d’aquest amant comença.
La trucada, i la visita, d’un amic de tota la vida, en Manel (Màrius Hernández), recentment divorciat i a l’atur, provocarà una sèrie de situacions de recels i sospites, insinuacions … i afirmacions que faràn sortir a la llum secrets que tots tres mantenien amagats.
Una comèdia amb una estructura típica, plantejant un conflicte de parella i l’aparició d’una tercera persona que sembla ha de fer desequilibrar la relació de parella o potser la d’amistat. Frases curtes, malentesos, indirectes, …. tot molt convencional, potser massa convencional per sorprendre al públic. Una comèdia àgil que parla de sexe, amor i amistat i posa en entredit la sinceritat com a element necessari en les relacions.
Una posada en escena que segons el nostre punt de vista no està del tot aconseguida, per la dificultat de veure la cara dels actors des de les grades laterals; malauradament s’ha d’afegir que en la nostra funció, l’actriu protagonista (Iraida Sardà), a mitja representació es va quedar sense veu i va dificultar la comprensió del que volia interpretar, fins al punt de què en acabar en Miquel va d’haver de preguntar que havia dit l’actriu en la seva darrera frase, per intentar conèixer el desenllaç final.
Tot plegat va fer que el conjunt de la proposta no ens acabes d’agradar, ni per les interpretacions, ni tampoc pel text que ens va semblar massa previsible i antiquat.
En paraules del seu director es tracta d’una comèdia de curta durada sense portes que s’obren i es tanquen i amb un «qui pro quo» o malentès molt original. I si l’aneu a veure, no espereu res més que això, un petit divertiment sense cap transcendència.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ