Quan un va al teatre pot anar amb unes expectatives prèvies que sovint poden defraudar-lo. Acostuma a ser un problema de l’espectador, o fins i tot dels programes de mà o les informacions que alimenten una fantasia que després no es compleix. Darrerament ens trobem amb una altra variant: les obres que comencen oferint unes expectatives i les acaben abandonant a la poca estona, a vegades per voler tractar massa temes i a vegades per no voler mullar-se en excés. A Justícia li passen les dues coses, ja que comença amb una interessant radiografia d’una família de l’alta burgesia catalana, d’aquelles de missa diària, aspiracions polítiques de dretes, caseta d’estiueig a l’Empordà i peregrinacions a Montserrat cada cert temps. Per un moment s’endevina un perfil que coneixem i en el que ens agradaria entrar-hi a fons, sobretot quan un enorme cartell anuncia que estem a l’any 2020 i l’actualitat agafa un pes que podria ser decisiu en la trama. Però tot s’atura aquí, perquè la trama es diversifica en diversos temes, i fins i tot en diverses èpoques. Sembla que Guillem Clua s’ha decantat finalment per oferir-nos una mena d’auca que ens passeja per la Catalunya burgesa, des del final de la Guerra Civil fins a l’actualitat. Una saga en la que les relacions familiars agafen molt més pes que el context que les envolta, i on finalment el que podria haver estat una radiografia social s’acaba convertint en una mena de melodrama que s’entrebanca en llocs comuns… i que dona una certa sensació de déjà vu.
Malgrat tot, Justícia és una obra ambiciosa i contundent, i ho dic com un elogi. No arriba als referents que es posa com a objectiu –Agost o Àngels a Amèrica hi són molt presents- però ho intenta, i això ja és tot un mèrit. D’altra banda, l’obra llueix per una producció grandiloqüent (l’escenografia de Paco Azorín és de les més espectaculars dels darrers anys) i una direcció que tota l’estona busca profunditat i dramatisme. Josep Maria Pou, com era d’esperar, aporta una presència impagable… tot i que es tracta d’un repartiment molt coral, del que destaquen intermitentment Vicky Peña, Anna Sahun i Roger Coma. En definitiva, una obra que juga totes les seves cartes i ens mostra molt bé on volia arribar i per on volia transitar… encara que finalment hagi agafat carreteres secundàries.