Un aeroport, un retard que afecta a un home de negocis. Apareix un desconegut que insisteix sense descans en voler explicar-li coses de la seva vida, que a l’altre no li interessen en absolut i intenta treure-se’l de sobra, sense èxit. Una conversa aparentment casual fins que…
La conversa deriva en duel dialèctic, amb tensió creixent, anticipes un gir argumental i quan et creus molt llest per haver-ho vist venir, plas!, un gir final que no t’esperes.
El mèrit, però, és que l’obra no va de sorprendre l’espectador sense més, de forma gratuïta. Aquí es parla, amb tocs d’humor per alleugerir breument la palpable tensió, de l’enemic interior, el veritable i poderós enemic, de la nostra part fosca i la crueltat que amaga, hi ha covardia, por, sobèrbia, el mal absolut, els remordiments i la seva absència… Tot amb interpretacions creïbles i intenses de Santi Margarit i David Òbia, que mostren l’evolució anímica dels personatges. Hi trobem bon ritme a la dirección de Francesc Amaro, no sempre present en obres com aquesta, de diàleg continu entre dos personatges que descansa en el text, precís i contundent de la novel·lista Amélie Nothomb i adaptat per Pablo Ley (L’esfondrament de la casa Usher).