La companyia Kadiram Teatre porta a escena a la Sala Petita del Teatre Gaudí, aquesta proposta; un text d’Amélie Nothomb, adaptada i traduïda per Pablo Ley i que està dirigida per Francesc Amaro.
Amélie Nothomb va néixer l’any 1967 a Kobe, Japó a causa de la professió del seu pare, consol de Bèlgica. Ella és una escriptora belga en llengua francesa. Des del 1992 publica una novel·la cada any. Les seves obres destaquen per la descripció dels personatges i giren entorn de l’enfrontament dialèctic entre dos personatges o entre un personatge i una situació. La paraula com a nucli, l’enfrontament entre personatges com a motor de l’acció.
COSMÈTICA DE L’ENEMIC va ser escrita l’any 2001 i en ella, els dos protagonistes, Jêrome Angust i Textor Textel van construint un relat d’intriga, que Pablo Ley dosifica en aquesta adaptació.
L’any 2013, nosaltres ja vam poder veure una posada en escena d’aquesta adaptació a la ara desapareguda Sala Muntaner (veure en aquest enllaç), dirigida per Magda Puyo i interpretada per Lluís Soler i Xavier Ripoll.
En aquesta ocasió Jêrome Angust és Santi Margarit i Textor Textel és David Òbia i la direcció es de Francesc Amaro.
Jêrome Angust és abordat per un desconegut en una sala d’un aeroport mentre espera la sortida del seu vol que pateix un endarreriment de tres hores. Textor Textel té un interès especial en explicar la seva vida a Jêrome.
Jêrome el rebutja, intenta treure-se’l del damunt com pot, no li fa cas, en principi, fins que la conversa de Textor, inicialment gairebé un monòleg amb breus rèpliques de Jérôme, fa un tomb inesperat. El combat entre tots dos s’inicia.
Aquest text porta a l’espectador cap a un viatge en el temps, ells ens transporten a un passat sepultat des d’un present turmentat. Textor es va convertint en una mena de veu de la consciència de Jêrome. Però la veritable protagonista del duel és una dona.
Una peça que respira claustrofòbia amb una escenografia freda i una posada en escena minimalista molt àgil. Pel que fa a les interpretacions ens ha agradat molt Santi Margarit que, gradualment deixa de ser un executiu tranquil per convertir-se en una persona sobrepassada pel pes del passat que li cau al damunt.
Malauradament hem de dir que David Òbia interpreta el personatge a un ritme massa accelerat, almenys pel nostre gust, que fa que en alguns moments sigui difícil entendre amb claredat les seves paraules. No sabem del cert si és una manca d’una millor vocalització, però potser un ritme més pausat, sense perdre contundència en la seva perfecta gestualitat, faria de la seva, una magnífica interpretació.
Una proposta que va més enllà del que veiem i ens parla de l’enemic interior, del nostre jo amagat, del que maquillem per evitar que els altres el puguin veure. Una lluita entre el bé i el mal que tots tenim a dins. Un text punyent.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ