La irrupció de noves personalitats en el panorama teatral sempre és una bona notícia, especialment, quan es tracta de creadors joves i amb talent. En aquest sentit, el debut escènic d’Oriol Puig com a dramaturg i director és notable per diversos motius. Primer, perquè aborda una història rellevant, complexa i actual, i la tracta amb la delicadesa i la profunditat que mereix. En segon lloc, perquè (per edat) coneix el llenguatge dels joves, el seu univers, la seva relació amb el món, i sap com traslladar-ho a la ficció sense paternalismes, de forma fresca i versemblant. Per últim, perquè ho fa amb senzillesa, sense artificis, donant el protagonisme a la trama i els personatges, amb la complicitat de tres intèrprets que són tota una revelació. Biel Montoro, Lluís Arruga i Valèria Sorolla s’entenen perfectament. La seva complicitat és magnètica, dinàmica i vibrant. Saben mantenir el ritme d’un text audaç i fer-lo comprensible sense perdre la naturalitat, malgrat la gran quantitat de situacions i personatges que encarnen al llarg del muntatge. Karaoke Elusia parla del suïcidi però també de l’amistat, el bullying, la por, la nostàlgia, el dol i la incomunicació dels temps contemporanis. Tot això intercalat amb un seguit de números musicals que potser són la decisió més arriscada: per anticlimàtics i perquè costa associar la tria d’aquestes cançons als adolescents protagonistes. Però, més enllà d’això, l’obra és un cop de puny a l’estómac necessari que juga, quan toca, amb el sentit de l’humor o la denúncia social. Un còctel d’elements tan complet que desperta les ganes de veure aviat més propostes d’aquesta prometedora nova veu amb un potencial gran futur. Caldrà estar atents a la seva trajectòria.
Enllaç copiat!