Sempre m’han encuriosit les obres que comencen pel final (o la meitat de la història) i des d’allà, flashback (El crepúsculo de los dioses). Valoro molt el mèrit de la dramatúrgia o narrativa en explicar quelcom que sabem com acaba i que tot i així ens atrapi, conèixer els fets i els perquès més que la conseqüència.
Això trobem -bé, una mica, a Karen-, registre d’intriga familiar amb tints policials, amb text d’Ever Blanchet i direcció de Marta Gil Polo. No ens mostren d’inici el final, sinó les conseqüències d’uns fets -que desconeixem- que van passar fa 13 anys i que van transformar totalment les vides dels protagonistes i dels personatges absents. Anirem descobrint, doncs, en una tensió creixent, a dos matrimonis benestants, de classe mitja, sense més problemes que els quotidians, a qui els seus fills (ambdós? un d’ells? qui?) trasbalsen el seu equilibri vital. Fets obscurs i tràgics, silenciats i 13 anys després, un retrobament, amb ferides, silencis, algun retret i alhora, comprensió.
Cert, hi ha detalls o subtrames que no acaben d’encaixar o no s’expliquen o jo no he entès (l’animal dissecat? com un dels implicats acaba formant part d’una de les famílies afectades?) però el cert és que la història no et deixa indiferent, la trama avança amb força ritme i interès, la intriga és present i les interpretacions, en general, són molt apreciables i destaca el treball de moviment, gairebé coreogràfic.
Més enllà de l’intriga per saber què va passar, Karen planteja reflexions sobre com s’afronten les conseqüències dels actes dels fills. Hi ha redempció sense condemna? És impossible per a uns pares no exculpar sempre els seus fills? Faran tot el possible perquè surtin el millor parats possible i eludeixin les conseqüències dels seus actes? Quins sacrificis faran per ajudar-los?