KAREN és la nova obra d’Ever Blanchet dirigida per Marta Gil Polo.
KAREN forma part del cicle “Valors familiars en escena” amb TANCATS de Gai Soler que es podrà veure en aquesta mateixa sala al juliol. Les dues peces reflexionen sobre el comportament ètic i moral a l’interior de la institució familiar en la societat contemporània.
KAREN relata la vida de dues famílies que comparteixen destí. Un fet del passat que mantenen ocult, els va obligar a enviar els fills a països sense conveni d’extradició amb Espanya. Quan nosaltres ens endinsem en l’obra han passat tretze anys d’aquells fets.
L’Andreu (Armand Villén) és policia i pare del Nil. La seva dona Tena (Maria Clausó) acaba d’arribar de visitar el seu fill que viu a Colòmbia i es pare de dues filles.
El Mario (Pep Planas) és metge i viu a Austràlia amb el seu fill Marc. Està separat de la seva dona, la Carla (Isabelle Bres) que viu a Barcelona amb l’Abel (Carles Pulido) un noi lleidatà, d’ascendència marroquina, a qui ha afillat.
La Carme (Isa Mateu) és infermera i amiga de les dues famílies.
Com veieu un argument força embolicat, que a nosaltres ens va semblar massa irreal i sobretot a la primera part de la representació ens va fer perdre l’oremus, perquè no enteníem gairebé res, però …
… segons explica l’Ever Blanchet, el text està inspirat en uns fets reals, en saber d’un jutge que no va poder encausar dos adolescents, acusats d’un important delicte , perquè les famílies els van treure del país. I li va fer plantejar-se les preguntes:
Faries qualsevol cosa pel teu fill?
Podem moure al nostre gust la línia que separa el bé del mal?? en aquest cas, serem sempre bones persones??
KAREN està plantejat com un thriller que indaga en els límits morals i explora la responsabilitat de la família en la sobreprotecció dels fills, així com la pervivència dels valors masclistes en el si d’ambdues famílies.
Un relat que comença pel final, amb la tornada d’en Mario a Barcelona. Encara no sabem quins són els fets que han afectat les seves vides en una primera part, on només coneixem els personatges, amb una posada en escena efectista que juga amb les cadires i les llums. Una intriga que quedarà resolta quan la trama retrocedeix tretze anys en el temps i som coneixedors dels fets que ho van canviar tot a les dues famílies.
El text obre també un espai de reflexió sobre els comportaments masclistes de la societat actual, i que poden derivar en episodis de violència de gènere. Tot i això, nosaltres creiem que peca una mica de massa “moralista” especialment en el tema de les relacions sexuals.
La manca de valors fonamentals i la insuficient confiança entre pares i fills que permetin ajudar l’orientació en l’àmbit de la intimitat i les relacions afectives i sexuals.
Marta Gil Polo ha dirigit la proposta amb la col·laboració de Daniel Cuello-Esparrell i amb l’escenògraf Jordi Bulbena ens presenten un espai no realista amb una taula gran al centre i sis cadires situades delimitant l’espai, des d’on els personatges interactuen intercanviant les posicions. Molt encertada aquesta posada en escena que juga a la perfecció amb les llums de Daniel Gener. Els canvis de vestuari ajuden a situar l’acció en el lloc on transcorren els fets.
Ens han agradat totes les interpretacions que perfilen perfectament els diferents personatges destacant per la seva expressivitat la d’Isa Mateu en el paper de la infermera que odia el mes d’agost.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ