Tota obra de teatre ha de tenir un significat, un objectiu, un tot que justifiqui que els espectadors hagin estat dedicant-li la seva atenció. A vegades, l’objectiu principal és desconcertar al públic, proposar-li una aventura arriscada, diferent, que el faci sortir de l’arquetip de text teatral que coneixem.
Bé, jo no sé quin era l’objectiu de Karen i, després de veure-la, no ho tinc gens clar. La història ens presenta a un home que torna a Barcelona més de 10 anys després que es produís un succés amb el seu fill que el va fer decidir marxar del país amb ell. Torna i es posa en contacte amb la família de qui va ser el millor amic del seu fill, i part implicada del fet, excusant-se per haver marxat i deixar-los sols. A partir d’aquí, coneixem als personatges i acabem, com ja ens pensàvem, descobrint què va passar fa una dècada.
Tot i que l’argument no és el més original, sí que dona la possibilitat d’explorar els personatges i la seva evolució, fent un salt temporal enrere quan ens expliquen què va passar realment. De fet, això és el que s’esperaria, però no és el que s’acaba mostrant. Ens trobem amb uns personatges que, encara que estan definits, queden massa superficials en el còmput de la història. No deixen de ser estereotips de persones, accions, reaccions i pensaments que es poden preveure des de l’inici de l’obra. Algunes tenen un rere fons interessant com el personatge de l’Abel (Carles Pulido), que té un plantejament diferent i una evolució clara, però del qual no se’ns explica res que doni sentit a la seva situació actual, tot ho sobreentenem.
Personatges i diàlegs forçats van succeint al llarg de la trama, creant un text que no t’acabes de creure. Els més versemblants son en Mario (Pep Planas), la Carme (Isa Mateu) i l’Abel, però sempre amb algunes reserves respecte a la formació de la seva història i actitud.
Aquest és el principal entrebanc d’aquesta representació, el seu text i el treball amb els personatges a l’escenari. En canvi, hi ha un gran treball en la posada en escena, la transició temporal, el so i el joc de llums i mobiliari. És una llàstima, perquè amb més claredat al text i uns personatges sota una mirada diferent seria un espectacle força interessant. Al final, queda com un moment confús dalt de l’escenari.