El dramaturg Cesc Sabater, ha dirigit a la Companyia “la Puta precària” per posar en escena una peça de creació col·lectiva en la que Meri Anglès, Tama Martínez, Enric Pera i Andrés Piza es deixen anar en un corrent vertiginós de sobreposició i sobreexposició d’imatges i de sons utilitzant totes les tecnologies passades i presents en un espai petit en el que els actors/actrius s’hi troben a gust i recreen pensaments tan lúdics com destructors. Tot i cap i tot és possible en aquesta obra posseïda de manera demoníaca per la imatge i els mitjans tècnics. Fa pocs segles, un tribunal de la Inquisició els hauria titllat d’heretges i haurien anat a parar tots a la foguera.
L’espectacle va sorgir de la Mostra de Creadors Emergents 2018 i s’ha de valorar molt bé l’esforç d’investigació, de creativitat, d’imaginació i de valentia. La posada en escena és difícil i complicada però aconsegueixen agilitat i dinamisme. Els actors i actrius es confonen en un caos d’idees barrejades, de situacions grotesques i exagerades, d’imatges sense sentit atrapats en una tecnologia que els enganya, els fa trampes i els confon.
“L’avant Match” ens prepara per tot això. Les imatges d’una violència descarnada barrejades amb les imatges directament gravades del públic, et fan involucrar des de bon començament en situacions que no voldries. És una obra oberta a qualsevol interpretació i aquest és el missatge. Com que no hi ha trama, les diferents escenes t’atrapen i et sorprenen, cada cop més a mida que avança la peça. Hi ha petits gags, gests de complicitat a grans mites del cinema (Star Wars, Blade Runner, La Guerra de les Galàxies) o a situacions viscudes recentment a casa nostra (contenidors cremats a Barcelona en resposta a la sentencia del Suprem) però sense cap valoració. L’opinió la deixen pel públic.
El missatge però, s’ha posat al servei de l’expressió plàstica i de la tecnologia sense trama argumental ni “message to take home”.