Quan comença el monòleg intuïm que anirà sobre les vivències d’alguna família al llarg d’una colla d’anys, però no és fins una mica més endavant que descobrim que és la família de la pròpia actriu. A partir d’aquí tot adquireix una altra dimensió, ja que llavors sabem que estem sense cap mena de dubte davant d’un bell exemple de teatre-testimoni. Haig d’admetre que sempre m’ha interessat aquest subgènere, tot i que també reconec que té el perill d’enrocar-se en si mateix i acabar interessant només als seus protagonistes. Al principi de Kilòmetres, l’allau de xifres i l’aparició de personatges -molts personatges- ens fa pensar que ens enfrontem a l’escenificació d’un arbre genealògic o a una simple passejada pels àlbums de fotos dels Yanes-Alemany o els Font-Valls. És una mica més tard quan comencem a veure que l’emoció, la tendresa i la generositat de Meritxell Yanes omplen tots els períodes entre una data i una altra, entre un personatge i tots els seus descendents… Ella és el compendi i la conseqüència de tots ells, i és per aquí per on ens guanya i ens convenç, a part de ser una gran actriu i tenir una naturalitat i una empatia que connecten de seguida amb l’espectador. D’altra banda, la dramatúrgia de Marilia Samper potser podria haver estat un pèl més lleugera i centrar-se en les emocions i no tant en els fets. Sabem, però, que no era una tasca fàcil, i tot i així el resultat de l’espectacle -sobretot en el seu tram final- és un digne exemple del gènere en el que s’inscriu.
Enllaç copiat!