Hauria reconegut la presència d’Ibsen a les primeres escenes. Ho diu al programa de mà però no va ser cap spoiler.
Diego Manso, autor i director, demostra en aquesta obra el profund coneixement de l’ànima humana , de la dona especialment, com l’Ibsen del segle XXI.
Es tracta d’una dona filla de militar, casada i embarassada d’algú a qui no estima i enyorant d’una relació amb un poeta “soplanucas” al que va renunciar pel benestar. Li havia dit el seu pare: “vos sos una mujer y los golpes dados por una mujer se llaman braguetazos”.
En forma de monòleg i en primera persona relata la seva vida que és la vida d’un país, d’una època, d’algun lloc on les armes i els militars tenen avantatges i privilegis. La soledat i l’avorriment són els sentiments que més afloren durant el monòleg. Especialment impactants són les escenes de la visita al seu pare al penal on compleix condemna per haver “netejat i desinfectat el país” i els records punyents de la seva infància en contacte amb els soldats. Com aquell que no diu res, relata situacions esgarrifoses o el més tendre dels sentiments.
És magnífica la interpretació de Belén Blanco. Amb un llenguatge difícil de seguir per la velocitat i les dificultats d’entendre algunes paraules, critica a la societat en la que viu i a les dones aburgesades que fan la mateixa vida que ella: distretes amb “amenities” de tot tipus fins i tot el joc amb les armes.
És Hedda també per les seves ganes de viure i el desencís de la vida. La primera manipula a tots els personatges del seu entorn, la nostra protagonista manipula els seus records, els estira i encongeix, els apropa i allunya, els remou encara que li facin mal, els accepta com a part de la seva vida però amb ganes d’esborrar-los. I ho fa.